La Vall de Betlem va acollir la tercera sessió del cicle "Sota la figuera", organitzat per la cooperativa La Sargantana i la llibreria la Mitja Mosca, amb el filòsof Eudald Espluga com a convidat. La xerrada, moderada pel periodista Oriol Lladó, va posar el focus en el seu darrer assaig, Imaginar la fi (Raig Verd, 2026), "un balsam per a un present en flames" (en paraules de Pol Guasch).Espluga (Sant Miquel de Fluvià, Alt Empordà, 1990) és llicenciat en filosofia i autor, entre d'altres, de No siguis tu mateix (Destino, 2022) i Las pasiones ponderadas (Capitán Swing, 2015). Col·labora amb l'ARA, El País i El Salto, i és professor d'estudis culturals a l'ESCAC.La conversa va partir de la pregunta que vertebra el llibre: és possible escriure sobre la fi del món sense caure en el "“campi qui pugui”" darwinista que proposa l'extrema dreta actual? La resposta d'Espluga és que sí, i que per fer-ho cal distingir entre dos tipus de narrativa. Les "fantasies col·lapsistes" —presents en part del cine de catàstrofes de Hollywood, en els 'preparacionistes' amb les motxilles de supervivència o en la visió individualista dels nous senyors de les TIC a l'estil d'Elon Musk— parteixen d'un pessimisme antropològic que condueix a la passivitat nihilista o al narcisisme hiperactiu. La "imaginació apocalíptica", en canvi, recupera el sentit original del terme: apocalipsi pot significar revelació, transformació. L'apocalipsi no és destrucció total; és el trànsit cap a una nova societat.La crisi que vivim no és només material —el preu de la llum, la fi de la globalització, l'augment de temperatures, la proliferació de megacentres de dades—, sinó cosmològica: afecta la manera com pensem el món i ens relacionem amb la certesa de les “últimes coses". Davant d'això, Espluga proposa que la resposta no pot ser la verificació de dades, sinó la disputa d'un relat de fons: polític, simbòlic i col·lectiu, però també material. Una pista en aquesta direcció és el model del "luxe comunal": la biblioteca pública com a exemple d'institució que dona accés il·limitat, genera socialització i no respon a la lògica del mercat. Un model que es podria traslladar (i de fet es trasllada) a molts altres àmbits urbans.En la conversa van ressonar les idees de les sessions anteriors del cicle. La mirada gnòstica sobre la condició humana que havia aparegut amb Raül Garrigasait, la reflexió sobre la violència justa que Garrigasait abordava a La ira —i que Espluga tracta també en el seu llibre—, i els fils oberts per Elvira Prado-Fabregat amb la seva Natura fosca hi van tenir un lloc. El cicle de 2026 té un fil conductor clar en una reflexió sobre la nostra condició al món i el medi que ens envolta. Un dels moments més interessants de la conversa va ser a partir de la cita de Rebecca Solnit sobre els "èxits sense victòries": aquells avenços que ja existeixen però que no gaudeixen de prou pes simbòlic per ser celebrats com a transformació. La captació fotovoltaica a gran escala, l'urbanisme ecofeminista, els moviments socials que han expulsat centres de dades del seu territori, o molt clarament les superilles de Barcelona, en són exemples. Per a Espluga, és aquí, en la capacitat de reconèixer i amplificar aquests avenços, on rau la força política de la imaginació apocalíptica.El cicle conclourà el 9 de juliol amb Joan Gómez Pallarès, filòleg i editor.En acabar la xerrada, la conversa va continuar a peu dret, amb una copa de vi de la mateixa Vall de Betlem.